Visca la solidaritat entre pobles. Un 0 pels senyors Joan Busquets i Secundí López Pousa. Avui era un bon dia per demostrar que, de tant en tant, els pobles veïns poden anar junts defensant els seus interessos. M’ha decebut i entristit l’actuació dels alcaldes de Vilobí i Aiguaviva decidint fer costat a la ministra Àlvarez a l’inauguració del tram entre Caldes de Malavella i Fornells del desdoblament de la N-II. En contraposició al boicot que li han fet l’alcaldessa de Riudellots, l’alcalde de Fornells i els diputats i senadors de CiU negant-se a anar-hi. Ja n’hi ha prou de maltractaments! Per justificar la seva assistència a l’acte han argumentat que els seus municipis han estat ben tractats per l’ínclita Magdalena. Ja ho avanço ara, si un dia s’ha d’ampliar l’aeroport de Vilobí o bé la línia de molta alta tensió ha de passar pel bell mig d’Aiguaviva que no comptin amb el meu recolzament per oposar-m’hi. Tal faràs, tal trobaràs. Au!

COM Ràdio i Barcelona TV són crosta o llaga directament ????

JO hi he anat. JO també volia ser-hi. JO sumava. JO m’hi adheria. JO em manifestava. JO anhelo viure en un país millor. JO reflexiono. JO vaig xalar. JO aplaudia. JO m’indignava amb determinades presències i absències. JO callava. JO em congratulava veient un poble al carrer també. JO era feliç. JO em cabrejava. JO em manifestava. JO criticava. JO em postulava. JO imaginava. JO desitjava. JO volia. JO esperava. I com JO, milers de JO’S aquest dissabte vam dir que ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl. ELLS s’ho haurien de fer mirar.

Un any de què, president Montilla? De fer les coses bé? De saber defensar els interessos dels catalans davant del govern amic-germà de Madrid? Fem un anàlisi rigorós o ens quedem a la superfície? Balanç de què? De les disfuncions en el sí del govern? L’artilleria de l’aparell comunicatiu del govern en marxa per intentar convèncer als ciutadans. Primer missatge: El desgavell ferroviari és culpa de CiU per no haver fet res quan manava. Quin cinisme. Hi ha algú que s’ho cregui? Em pregunto si aquesta segona edició del tripartit, que va començar amb silencis, a partir d’ara ens martiritzarà, dia rere dia, amb tergiversacions malintencionades per tal d’anestesiar una societat que en comença ja a estar tipa de l’incompetència dels seus governants. Quedem a la mani de dissabte a Barcelona???

Indignació ahir al vespre. Conscient d’haver sobrepassat el límit de velocitat permès però alhora plenament convençut d’haver estat sancionat injustament. Autovia de Fornells a l’alçada dels concessionaris, al voltant de les vuit del vespre. Els Mossos decideixen que han d’engreixar la caixa i munten un dispositiu per aturar a tot aquell que sobrepassi els límits de velocitat permesa (50 km/h). Fantàstic. Genial. Demano fermament al responsable de la instal·lació d’aquest control que m’expliqui que hi fan parant a tort i a dret en un lloc com aquell? No em crec que sigui per evitar accidents, ni per motius de seguretat. Voluntat alliçonadora? El Gran Germà Estat que procura per la nostra seguretat? Tampoc! Perquè no se’ls veu vigilant i controlant els perills reals i evidents, uns metres més enllà, a les obres de desdoblement de la N-II? Els que fem servir diàriament aquesta via de comunicació (!) se’ns maltracta amb una traçat en pèssim estat i molt mal senyalitzat. Qui m’indemnitza pels retards? Qui em garanteix la seguretat quan passo per aquest circuit perillosíssim? Fins quan aquest calvari?

Coincideixo plenament amb la crítica que fa el blogger Desmond a Artur Mas sobre la refundació del catalanisme. Tal i com està el país, no seria hora de trepitjar més territori i deixar-nos de tonte(o)ries? És electoralment recomenable i políticament convenient passar-se tantes hores al despatx del carrer Còrsega reformulant un moviment que ningú sap ben bé a on ens ha de portar? S’està donant l’imatge de polític allunyat de la realitat. Tanta teoria és bona? Bla, bla i bla. En situacions de caos diari com el que estem patint, crec sincerament que seria convenient estar més al costat de la gent, escoltar-la i plantejar-li solucions reals. La proximitat s’agraeix en moments de dificultats. I em sembla que el líder del principal partit del Parlament de Catalunya s’està equivocant en aquest sentit.

Tinc la sensació que el cansament pot portar a la societat catalana a obrir vies no desitjables de rescabalament dels greuges històrics (carreteres en bon estat, transports públics decents, sistema de finançament just) després de tants anys de reclamar allò que és lògic que tingui un país normal del món. Què més hem de fer? Què més hem d’aportar a l’Estat amb el pretext de la solidaritat? Què més hem de demostrar? Quantes vegades més ens hem d’agenollar? Quan algú es cansa de reclamar té dues opcions: Desistir i tirar pel dret o insistir com un mesell fins que l’altre et doni el que et correspon. Jo en començo a estar-ne tip i molt em temo que molta gent també. Tirem pel dret i ja s’ho faran?

Així qualifico la situació política actual al nostre país: Desencisadora, lamentable, desnacionalització progressiva, distanciada, trista, espanyolitzada, aprofitada, grisa, negativa, desdibuixada, empantanegada, indigestada, empatxada, galdosa, imperfecte, repugnant, encarcarada, ridícula, de boca terrosa, vergonyosa, raquítica. Ah! i no tinc gens clar que ens en sortim!!!

Tornem-hi que no ha estat res, la vida ja és això…..

Ahir el conseller d’Interior i de Relacions Institucionals del meu país es vanagloriava dels èxits obtinguts a la negociació bilateral Estat-Generalitat. Per cert, parlant un castellà pèssim, les coses com siguin. Critiquem el català d’en Montilla, però no he sentit a ningú fer-ho del castellà d’en Saura. Anem al gra. Després de vint anys de demanar-ho, ara l’Estat s’avé a traspassar-nos la gestió de l’Hospital Clínic de Barcelona. Fantàstic. Gran traspàs. Ara bé, dels temes cabdals i que realment afecten la vida diària de milers de catalans, o sia, trens i aeroports, ja s’en parlarà més endavant. Definitivament ens prenen per imbècils. No demana una solució urgent i immediata el drama diari de rodalies ? Hem de seguir aguantant l’incompetència fins l’1 de gener de 2008? i de la gestió dels aeroports què m’en diu Sr. Saura? Hem d’esperar a parlar-ne fins després de l’estiu? A sant de què? Definitivament el món al revés.

Aquesta és la sensació que tinc quan em paro a primera hora del matí (a les 6h। exactament) a fer el cafè en un bar restaurant que hi ha a peu de carretera a Riudellots de la Selva। Faig un cop d'ull a les obres de desdoblament de l'N-II... i què observo? Doncs... res! Màquines parades, ningú a la vista, els dos pams asfaltats el dia anterior encara fumejant... i miro més enllà i veig el futur i magnífic traçat del TAV el famós tren d'alta velocitat। Ave Maria Puríssima... quan s'acabarà!, quina vergonya! Per suposat, ningú treballant।En definitiva, es nota a l'ambient una lentitud que fa posar els pèls de punta, que molesta, que ofèn, que indigna... Però una lentitud intencionada। Com si haguessin rebut l'ordre d'anar lents. De tenir-ho tot empantanegat. Deurà venir des de Catalunya aquesta ordre? Des d'Espanya? Em pregunto: Per què no treballen des de primera hora del matí (que s'hi està fresc!)? Per què no fan dos torns? Per què no treballen de nits? El reasfaltatge de l'eix transversal, si no recordo malament, es va fer de nits! (Aquest tema mereix una altra carta!) I la gent que viu dels camions i cotxes que es paren a dinar? Qui pagarà les pèrdues ocasionades? I l'accés a l'escorxador?; tancat quatre mesos? No feu riure, si us plau! Imagino que el conseller d'Obres Públiques (gironí per cert!) i la ministra de Foment en saben les respostes। S'ha de dir que ho entenc, però no comparteixo que els cotxes oficials no passin per on hi ha obres, entenc que el polítics no visquin a llocs on les obres s'eternitzen, entenc que els polítics no es parin als bars restaurant «de carretera». Poseu-vos a treballar si us plau, que arribarà el dia que no us votarà ningú. Serà llavors quan circulareu per aquestes carreteres, viureu en aquestes zones i menjareu als bars de menú... llavors serem nosaltres qui riurem. Visca Catalunya lliure de vividors. Mateu Tulsà (DdG 5-7-07)

Resposta a Mateu Tulsà Lamento profundament el to i el contingut de la carta del senyor Mateu Tulsà, que expressa un menyspreu gratuït. Tinc per costum donar resposta a totes les cartes en les quals se m´esmenta d´una manera o altra. Les respostes sobre el ritme de les obres ja les donaran els responsables directes. No em puc estar, però, de dir que les obres del TGV en els trams que s´estan executant van a bon ritme i compleixen les previsions, sempre, és clar, a reserva dels dos trams de túnels urbans de Barcelona i Girona, que tenen un calendari diferent.Pel que fa al reforç del ferm de l´Eix Transversal, que és responsabilitat directa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, puc dir que s´ha fet sempre de nit, s´ha anunciat i senyalitzat adequadament i s´ha advertit de la prohibició de circular camions en les hores d´asfaltatge.Puc dir també que amb el meu cotxe sovint, i amb el cotxe oficial quan toca, tinc per costum circular per les carreteres en obres, aturar-me als bars-restaurant de carretera, saber com funcionen les coses i donar resposta puntual a totes les anomalies. Visc dedicat a aquesta feina i a les responsabilitats que tinc i si algun dia em trobo amb el senyor Tulsà a coll de Revell o a la Roca petita, o a qualsevol altre lloc en obres que visito amb reiterada freqüència, podem tenir un canvi d´impressions i riure plegats.- Joaquim Nadal i Farreras. Conseller de Política Territorial i Obres Públiques (DdG 6-7-07)

Sovint es diu que una imatge val més que mil paraules. Jutgin vostès mateixos si aquesta foto del president de la Generalitat és significativa o no.

El bon temps ja és aquí, almenys per mi. És allò de les olors, dels camps segats, de les bales de palla, del sol espaterrant, de les calors enganxoses, de les mànigues curtes i les xancletes, del vent suau de platja i de la brisa de mitjanit. En definitiva, dels dies llargs i les nits curtes. Tot l’any hauria de ser estiu. Aquest és la meva carta als reis mai concedida. De fet, amb el canvi climàtic cada vegada més les temperatures hivernals i-o primaverals són més elevades. El qui redacta això creu que el sol és un bon antídot per un baix estat d’ànim. Hi ha qui pensa el contrari, és a dir, que la pluja, els núvols i la tardor groguenca i grisa alegren el seu ritme vital. Hi ha d’haver gent per tot. Al cap i a la fi, acabem buscant sempre allò que més ens convé. I del temps en sap tothom un niu i no hi ha ningú que no en parli. Us sonen frases de l'estil: Fa molta més calor avui que ahir? Abans d'ahir feia més fred que avui però menys que demà!!!!!

Han tornat a fer el “paripé”. A l’Ajuntament de Girona, més del mateix, o sia, quatre anys més de tripartit. Diran el que voldran i procuraran maquillar aquesta nova entesa. Parlaran de dures negociacions i d’un gran acord d’esquerres, però res més lluny de la veritat. Ja no enganyen a ningú. Bé, encara hi ha algú que se’ls creu i pensa que aquest nou tripartit no estava cuinat. Ingenuïtat. Per llogar-hi cadires el paper interpretat per l’Alsina i l’Olòriz aquests dies. Fent-se passar per durs negociadors, han acabat sent uns mals actors. Hi havia algú amb dos dits de seny que es cregués aquella escenificació? Ho dubto. Parlem clar. Assegurar-se la cadira i marginar políticament Convergència és el seu gran pacte i la seva raó de ser.

Ha passat el que havia de passar. S’ha consumat. Canvi de color al govern de la Diputació. No ens hauria de sorprendre. La raó de ser del tripartit és i serà eliminar del mapa polític el principal partit del Parlament de Catalunya. Allà on l’aritmètica ho permeti, el tripartit hi serà. Els falsos estires i arronses i les no-negociacions són teatre de baixa categoria interpretats per actors dolents. Posades en escena com la de Portabella a Barcelona fent cara de nen enfadat són un miratge i responen a d’altres interessos. Només cal veure els somriures sorneguers dels líders en el segellament dels pactes progressistes. Patètics i poc reconfortants. Mai com ara l’acumulació de poder havia recaigut en unes soles mans, i a més, perdedores. És el que fa l’ànsia de poder i l’anhel de tocar cuixa. Vendre’s al preu que sigui. Que no ens vinguin amb sopars de duro i discursos independentistes. És el poder pel poder. Quins dallonsis.

Quan un cau i es fa mal, el primer que ha de fer és aixecar-se i curar-se les ferides. Posteriorment, mirar d’esbrinar quina ha estat la causa del sotrac i procurar de no tornar-hi. I quan és la tercera vegada que caus i no rectifiques, quelcom falla. No tot s’hi val. No reconèixer la clara victòria de l’adversari polític és caure baix i demostra falta de categoria i alhora manca d’educació. Tanmateix escoltar les interpretacions dels resultats que en fan els perdedors no deixa de sorprendre’m una vegada més. Des de la serenor i del respecte per a totes les opinions però amb la contundència d’uns resultats irrefutables i com deia Indira Gandhi “Amb el puny tancat no hi pot haver una encaixada de mans”. Un punt d’humilitat ens aniria molt bé a tots plegats. És aquesta la millor manera d’iniciar una nova legislatura a Riudellots?

Ull aquest diumenge amb les “sàvies” interpretacions dels resultats electorals que faran els especialistes en la matèria i els mateixos protagonistes. Tothom o gairebé tothom haurà guanyat. No en tingueu cap dubte. Encara que els números diguin el contrari. Les previsions inicials dels partits, eren això, previsions. I el que perdi regidors o alcaldies, ho encaixarà amb resignació cristiana (o no). Crec que la sinceritat en l’acceptació d’una derrota electoral seria ben vista per al ciutadà de carrer. En cas contrari, el ciutadà desconcertat, una vegada més, s’allunyarà del món de la política. Tinguem clar també que la formació de molts ajuntaments no es decidirà aquest diumenge. Molts s’han cuinat prèviament. I trobo escandalòs la manera com s’ha intentat amagar durant la campanya aquesta perversa estratègia. Jugar amb la cara tapada és malèvol. Confio que tard o d’hora els que utilitzen aquesta tàctica ho acabin pagant.

A la societat gironina, en general, els canvis de tot tipus molesten. Sovint ens amaguem darrera una pàtina suposadament progressista per dissimular que som una comunitat profundament conservadora. Aquesta circumstància ens ha fet restar quiets i inactius davant trens que no acostumen a aturar-se. Realment ja ens està bé com ens està anant? No ens cal un nou impuls? Amb gent que aporti noves idees i noves maneres de gestionar la res publica. No pot ser bo de cap de les maneres que el poder recaigui en mans dels mateixos pels segles dels segles. Avui tenim un munt de problemes reals i quotidians per subsanar. Si tardem a afrontar-los potser serà massa tard. No parlo del sexe dels àngels. Parlo del dia a dia. Trànsit, neteja i promoció són tres exemples d’aquesta deixadesa de l’equip de govern municipal. La gestió Nadal-Pagans ha fet surar a l’ambient una espècie d’anestèsia que ens ha hipnotitzat a tots plegats. Fins quan durarà?

Els darrers anys des de certs espais d’opinió s’ha estès la tesi que la dreta és el virus que s’ho carrega tot. Si alguna no funciona, donem-li la culpa a la dreta. És aquest un anàlisi objectiu? Des de l’esquerra no hi hagut mai errades? No s’han fet autèntiques barbaritats en nom del progressisme al llarg dels temps? Es veu que no. Una dosi d’humilitat no vindria malament a tots plegats. Volen vendre’ns la dreta disfressada de dimoni, de persona dolenta, de causant de tots els mals. Les ments pensants del progressisme ho pregonen per terra, mar i aire. Ho diuen els savis i creadors de consciències més “in” d’aquest país. La salvació està a l’esquerra i l’infern a la dreta. Home, veient el resultat de les darreres eleccions a França, em sembla que més d’un s’ho hauria de fer mirar i modificar les seves profecies.

Després de la darrera crisi al macro departament que gestiona el conseller Huguet hom té la percepció que “qui dia passa, anys empeny”. M’explico. Què hi diu Montilla a tot plegat? On és l’autoritat que li va ser conferida en tant que president de la Generalitat de Catalunya ? L’espectacle està essent delirant. Dimissions i més dimissions en el sí de la Conselleria però el seu màxim responsable és manté impertèrrit assegut a la cadira. No se l’hauria de cessar per haver demostrat incompetència a l’hora de gestionar aquesta macro àrea? Em pregunto què és el que preval en tota aquesta història? L’interés particular d’un pacte d’entesa entre tres partits o l’interés nacional del país per tirar endavant els grans projectes? Si una persona no és capaç de gestionar un pressupost, el que ha de fer és plegar i anar-se’n a casa en un acte d’humilitat (dimissió), o qui la posat en el càrrec l’ha de fer plegar (cessament). No hi ha volta de full. En tota aquesta rocambolesca història hi veig, una vegada més, una falta alarmant de lideratge del president del nostre país. I, mentrestant, com deia la Trinca, “aquí no passa res, no passa res!!!”.

Vull felicitar l’Akasvayu Girona i a tots els seus seguidors. Gran cap de setmana el que hem pogut viure els que hi hem pogut assistir-hi. Un èxit sense precedents i que ens ha de servir per créixer com a entitat. Dos màxims responsables: Amat i Pesic. Hem guanyat el nostre primer títol europeu. Espero que no sigui l’últim. Vull fer avinent, però, que no m’ha agradat que no s’hagi aprofitat l’ocasió per projectar la nostra imatge cap a l’exterior. On és la política turística del consistori gironí? No era una bona ocasió per fer un esforç i explicar qui som i quines són les potencialitats de la ciutat? No he vist cap díptic ni fulletó explicatiu al pavelló de Fontajau. Era una ocasió excel·lent per fer alguna cosa en aquest sentit. Una magnífica oportunitat perduda. Em pregunto quina imatge s’hauran emportat els aficionats d’Ucraïna, Itàlia i l’estat espanyol que ens han visitat. No patiu. A la propera fira de turisme que s’organitzi cap dels nostres polítics hi faltarà.

El castellà perseguit a Catalunya? La maquinària intoxicadora de Telemadrid s’ha posat en marxa. La caverna mediàtica en acció. Ja hi tornem a ser. Millor dit, mai hi hem deixat de ser-hi. Algú ha sentit algun polític de l’Espanya plural manifestar-s’hi en contra? Silenci. Cap creador de consciències tampoc ha alçat la veu. Em refereixo a aquells que s’ajunten per organitzar mil-i-un festivals de tots tipus a favor de pobles oprimits i històries vàries. On són els Serrat, Sabina, Bosé i companyia? Silenci. Dedueixo que sortir en defensa del català davant l’atac sistemàtic a una llengua minoritària no interessa. Vaja, que no mola defensar realitats històriques diferenciades com la nostra. Cuba sí, Catalunya, no? Xile sí, Catalunya, no?

Ara resulta que el que es porta és canviar-se de partit. S’acosten eleccions i ens hem de posicionar amb qui té la paella pel mànec i qui remena les cireres, vaja. Segons els vents que bufen, l’ideologia va d’un costat a l’altra. Cap problema, no patiu que el color de la cara tampoc ens canviarà. Quina coherència. Les alcaldesses de Vila-sacra i Rabós i l’alcalde d’Albons deixen CiU per anar al PSC. Bon missatge per a la ciutadania. Com que ara no governa CiU i l’anhel de tocar cuixa és tan gran ens passem al partit d’en Nadal i en Montilla per fer avançar els nostres municipis. Això sí, diu l’alcaldessa de Vila-sacra, que es presenta com a independent. De què? De qui? Diguem-ho clar. Mercadeig pur i dur. Vendre’s al millor postor. El noble ofici de dedicar-se a la política queda en entredit. I que consti que malauradament aquestes pràctiques s’han fet servir a totes les bandes de l’escenari polític. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Tot plegat resulta poc reconfortant i em fa dir, com en Raimon, que “No sóc d’eixe món”.

Hi ha dos Laportes. El d’abans i el d’ara. Em quedo amb el d’abans. El que prometia títols i transparència. El que il·lusionava. El que enganxava. El que aportava aire fresc i gent jove per dirigir un gran club com és el Barça. Però el temps canvia a les persones. I a n’en Laporta, que s’agrada massa, així ho ha fet. Els constants banys de masses l’han trastocat. Espectacles com el de l’aeroport, els canvis en la gestió del futbol base, els silencis en el cas Eto’o, el tema Echevarría, la no convocatòria d’eleccions, el menyspreu a la Federació Catalana de Futbol o el tracte amb els mitjans de comunicació no afins, etc. Una altra dada important: massa companys de viatge l’han abandonat en el camí. Casualitat o coincidència? La història acaba posant tothom al seu lloc. Al seu compte de resultats hi ha dos títols de lliga, una Champions, haver fitxat Ronaldinho i tornar a estar a primera línia del futbol mundial.

Quin paper tan lamentable i patètic el desenvolupat per ERC en el darrer episodi pel tema de l’autodeterminació. Analitzat objectivament han fet molta pena. Les declaracions de l’ex conseller Vendrell han ocasionat l’enèsima topada del govern de (des)entesa. Algú creu que hi pot haver un clima de confiança entre les tres forces que conformen el tripartit després de tot aquest sidral? Recordem que no fa massa ja hi va haver el conflicte de les banderes i el posterior sotmetiment del conseller Puigcercós a la decisió del president Montilla de mantenir la “rojigualda”. I jo em pregunto, podrem aguantar gaire més com a país, episodis com aquest ? Ens vindran els inversors i apostaran per la seriositat d’aquest país? Tinc els meus dubtes.

En ZP es va sotmetre anit a les preguntes de 100 ciutadans a un nou programa de TV1. Amables paraules i grans xifres foren les respostes del president del «talante». Un té la sensació que hi ha dues percepcions diferents de la realitat. La del polític de “dalt”, en aquest cas en Zapatero, i la de la gent del carrer. La distància que ens separa és cada vegada més gran. Els fets i les paraules. Les paraules i els fets. Després d’observar l’evolució de Zapatero i les seves promeses incomplertes, hom es mostra incrèdul. Serà valent en ZP i afrontarà els problemes reals amb fermesa i decisió?

En Llach plega i diu que s’en va. Quedem orfes de referents. En els temps en què vivim fan falta personatges com ell que hi diguin la seva. Podràs estar-hi més o menys d’acord amb el que diu i com ho diu, però és ben cert, que la seva retirada dels escenaris és una pèrdua irreparable per a la salut nacional del país. Per als nostàlgics sempre ens quedarà en el record la sensibilitat i la tendresa d’aquest darrer concert celebrat aquest dissabte a Verges. Himnes com L’estaca, Viatge a Ítaca o Que tinguem sort no m’abandonaran mai.

Constato que el vermell ho domina tot. Això és ben visible als mitjans de comunicació públics. Vull dir que el poder està en unes soles mans. Hi ha la percepció d’un sol amo dominador. És bo? Engegues la televisió i, sigui quin sigui el mitjà, la discrepància queda reduïda a petitíssims talls de veu de l’oposició. Com menys hi apareixin millor, deuen pensar. Ha arribat al punt que tant li fa que el programa sigui per adults o per mainada. Ahir, sense anar més lluny, l’expresident Maragall a TV3 amb els més menuts. Posaves TV2 i observaves que el secretari de mobilitat venia a dir que a l’aeroport del Prat les coses ja anaven bé. Cap veu discrepant. De l’espanyolització de l’Àgora, déu n’hi do també. La pluja fina em comença a molestar.

El descrèdit de la política

Les lamentables imatges dels dos grans partits espanyols barallant-se aquests dies al Senat no fan res més que allunyar una mica més a la societat civil amb el món de la política. Patètic ha estat el paper desenvolupat per part de PP i PSOE en el debat a l’entorn de l’excarceració de presos etarres. Semblen jugar a veure qui la diu més grossa. Crits, interrupcions constants, impertinències, manca d’educació i falta de respecte a l’adversari han estat les notes predominants. Després ens queixarem del passotisme de la gent a l’hora d’anar a votar i encarregarem mil i un estudis per esbrinar quines són les causes de la manca d’interès a les eleccions. Algú amb dos dits de front té algun dubte de perquè passa? Veient episodis com el d’aquesta setmana, servidor no en té cap.

“Algunos hombres ven las cosas como son y se preguntan. ¿Por qué? Yo sueño las cosas como nunca han sido y me pregunto ¿Por qué no?”.

-El govern de la Generalitat va publicar fa dos mesos la balança fiscal de Catalunya amb l´Estat entre 1986 i 2001, essent el dèficit fiscal català -la diferència entre els impostos pagats i la despesa pública rebuda- dels darrers anys de gairebé 12.000 milions d´euros anuals, prop de 2 bilions de pessetes; quasi a un 10% del PIB català. No hi ha al món, en els estats federals, cap territori productiu que faci una aportació tan alta. Parlem d´espoli fiscal perquè el govern de Madrid ni tan sols reconeix la nostra secular i creixent aportació, permetent que segueixi pervivint a la resta de l´Estat el tòpic que els catalans s´ho emporten tot.-Catalunya ha de pagar menys, o rebre més contrapartides?-En funció dels impostos que paguem, hauríem de rebre molt més! L´any 2003 Catalunya va pagar en impostos 54.000 milions d´euros, 9 bilions de pessetes, un 40% del nostre PIB (percentatge pràcticament igual a la mitjana europea). En canvi, l´any 2003 només hem rebut despesa i inversions públiques entre 42.000 i 44.000 milions d´euros, 6,5-7 bilions de pessetes, un 30-31% del nostre PIB. Aquest és el desequilibri que suposa el dèficit fiscal amb l´Estat espanyol, perquè és el govern de Madrid qui recapta dos terços dels nostres impostos (36.000 milions d´euros l´any 2003) i només en va retornar entre 24.000 i 26.000 milions l´any 2003. No podem saber la xifra exacta perquè la balança fiscal del 2003 encara no ha estat publicada per la Generalitat.

Ramon Tremosa dixit

Un destacat membre del PNB feia aquest anàlisi de les dretes i l'esquerres, segons el meu parer tenia més raó que un sant.
"Porque una cosa es la socialdemocracia que no ha tenido más remedio que aceptar que algunas recetas liberalizadoras son más eficaces para repartir la riqueza y otra los liberales que han comprendido que el gasto en prestraciones del estado de bienestar contribuyen a la cohesión social, un factor determinante para el progreso. En Alemania gobiernan juntos, lo mismo que en Suecia. Son gente práctica que trabaja la utopía y la realidad."