Quin paper tan lamentable i patètic el desenvolupat per ERC en el darrer episodi pel tema de l’autodeterminació. Analitzat objectivament han fet molta pena. Les declaracions de l’ex conseller Vendrell han ocasionat l’enèsima topada del govern de (des)entesa. Algú creu que hi pot haver un clima de confiança entre les tres forces que conformen el tripartit després de tot aquest sidral? Recordem que no fa massa ja hi va haver el conflicte de les banderes i el posterior sotmetiment del conseller Puigcercós a la decisió del president Montilla de mantenir la “rojigualda”. I jo em pregunto, podrem aguantar gaire més com a país, episodis com aquest ? Ens vindran els inversors i apostaran per la seriositat d’aquest país? Tinc els meus dubtes.

En ZP es va sotmetre anit a les preguntes de 100 ciutadans a un nou programa de TV1. Amables paraules i grans xifres foren les respostes del president del «talante». Un té la sensació que hi ha dues percepcions diferents de la realitat. La del polític de “dalt”, en aquest cas en Zapatero, i la de la gent del carrer. La distància que ens separa és cada vegada més gran. Els fets i les paraules. Les paraules i els fets. Després d’observar l’evolució de Zapatero i les seves promeses incomplertes, hom es mostra incrèdul. Serà valent en ZP i afrontarà els problemes reals amb fermesa i decisió?

En Llach plega i diu que s’en va. Quedem orfes de referents. En els temps en què vivim fan falta personatges com ell que hi diguin la seva. Podràs estar-hi més o menys d’acord amb el que diu i com ho diu, però és ben cert, que la seva retirada dels escenaris és una pèrdua irreparable per a la salut nacional del país. Per als nostàlgics sempre ens quedarà en el record la sensibilitat i la tendresa d’aquest darrer concert celebrat aquest dissabte a Verges. Himnes com L’estaca, Viatge a Ítaca o Que tinguem sort no m’abandonaran mai.

Constato que el vermell ho domina tot. Això és ben visible als mitjans de comunicació públics. Vull dir que el poder està en unes soles mans. Hi ha la percepció d’un sol amo dominador. És bo? Engegues la televisió i, sigui quin sigui el mitjà, la discrepància queda reduïda a petitíssims talls de veu de l’oposició. Com menys hi apareixin millor, deuen pensar. Ha arribat al punt que tant li fa que el programa sigui per adults o per mainada. Ahir, sense anar més lluny, l’expresident Maragall a TV3 amb els més menuts. Posaves TV2 i observaves que el secretari de mobilitat venia a dir que a l’aeroport del Prat les coses ja anaven bé. Cap veu discrepant. De l’espanyolització de l’Àgora, déu n’hi do també. La pluja fina em comença a molestar.

El descrèdit de la política

Les lamentables imatges dels dos grans partits espanyols barallant-se aquests dies al Senat no fan res més que allunyar una mica més a la societat civil amb el món de la política. Patètic ha estat el paper desenvolupat per part de PP i PSOE en el debat a l’entorn de l’excarceració de presos etarres. Semblen jugar a veure qui la diu més grossa. Crits, interrupcions constants, impertinències, manca d’educació i falta de respecte a l’adversari han estat les notes predominants. Després ens queixarem del passotisme de la gent a l’hora d’anar a votar i encarregarem mil i un estudis per esbrinar quines són les causes de la manca d’interès a les eleccions. Algú amb dos dits de front té algun dubte de perquè passa? Veient episodis com el d’aquesta setmana, servidor no en té cap.

“Algunos hombres ven las cosas como son y se preguntan. ¿Por qué? Yo sueño las cosas como nunca han sido y me pregunto ¿Por qué no?”.

-El govern de la Generalitat va publicar fa dos mesos la balança fiscal de Catalunya amb l´Estat entre 1986 i 2001, essent el dèficit fiscal català -la diferència entre els impostos pagats i la despesa pública rebuda- dels darrers anys de gairebé 12.000 milions d´euros anuals, prop de 2 bilions de pessetes; quasi a un 10% del PIB català. No hi ha al món, en els estats federals, cap territori productiu que faci una aportació tan alta. Parlem d´espoli fiscal perquè el govern de Madrid ni tan sols reconeix la nostra secular i creixent aportació, permetent que segueixi pervivint a la resta de l´Estat el tòpic que els catalans s´ho emporten tot.-Catalunya ha de pagar menys, o rebre més contrapartides?-En funció dels impostos que paguem, hauríem de rebre molt més! L´any 2003 Catalunya va pagar en impostos 54.000 milions d´euros, 9 bilions de pessetes, un 40% del nostre PIB (percentatge pràcticament igual a la mitjana europea). En canvi, l´any 2003 només hem rebut despesa i inversions públiques entre 42.000 i 44.000 milions d´euros, 6,5-7 bilions de pessetes, un 30-31% del nostre PIB. Aquest és el desequilibri que suposa el dèficit fiscal amb l´Estat espanyol, perquè és el govern de Madrid qui recapta dos terços dels nostres impostos (36.000 milions d´euros l´any 2003) i només en va retornar entre 24.000 i 26.000 milions l´any 2003. No podem saber la xifra exacta perquè la balança fiscal del 2003 encara no ha estat publicada per la Generalitat.

Ramon Tremosa dixit

Un destacat membre del PNB feia aquest anàlisi de les dretes i l'esquerres, segons el meu parer tenia més raó que un sant.
"Porque una cosa es la socialdemocracia que no ha tenido más remedio que aceptar que algunas recetas liberalizadoras son más eficaces para repartir la riqueza y otra los liberales que han comprendido que el gasto en prestraciones del estado de bienestar contribuyen a la cohesión social, un factor determinante para el progreso. En Alemania gobiernan juntos, lo mismo que en Suecia. Son gente práctica que trabaja la utopía y la realidad."