M’agrada el pols que hem obert amb España arran de la prohibició o no de les “corridas” de toros. S’estan posant nerviosos i no ho saben dissimular. Bramen que España s’enfonsa si Catalunya decideix prohibir la “fiesta”. De fet, se m’en fot si s’acaba materialitzant o no. La vida seguirà igual. El que realment m’interessa és el debat que s’ha generat al voltant d’aquest tema. Hem de començar a dir prou. La paciència té un límit. Ells ens poden xuclar la sang, incomplir compromisos, riure’s a la cara, etc…i nosaltres? Començar a tirar pel dret i fer el nostre camí d’una vegada per totes. El temps es tira a sobre i tot està per fer i tot és possible…

L’Espanyol és un equip ploramiques i rematadament contradictori. Començant pel nom que els defineix i acabant per la tropa de dirigents ineptes que manega la nau blanc-i-blava. Espanyol i català? Au, vinga! Francès i anglès, oi que no pot ser? Doncs aquí tampoc. Les coses pel seu nom. Fa quatre dies els accionistes van aprovar la gestió de Sánchez Llibre per majoria aclaparadora. Flipo. Amb un deute acumulat que fa posar els pèls de punta i una gestió esportiva que comença i acaba projectes amb una facilitat impressionant, la massa aplaudeix amb entusiasme aquest desgavell i els hi aprova els comptes. Cada any canvi d’entrenador, de secretari tècnic, de jugadors i qui dia passa, anys empeny. A mi ja em va bé. Que segueixin així. Per no parlar ja de la cantarella del penal de l’altre dia. Fins quan la rabieta? Feu-vos-ho mirar pericos i apreneu a jugar. Ja sabeu on us heu d’emmirallar. Hi haurà derby l’any que ve?

Ja té cullons la cosa. L’Estat maltracta sistemàticament a les comarques gironines. Un exemple flagrant és el no acabament de les obres de la N-II. Un escàndol amb majúscules. Mentrestant el govern “amic” es dedica a fer inauguracions d’oficines d’atenció (?) al ciutadà al bell mig de la ciutat de Girona. El comissari Rangel tallant la cinta pertinent. Jo em qüestiono si un edifici noble com l’antic Banc d’España no hauria d’haver servit més com a museu o sales d’exposicions que no pas d’oficines de l’administració central. Estava equivocat. L’Estat discrimina les bones atencions al ciutadà en funció de ves a saber quins criteris. Al final, la sensació que et queda és que se’t pixen a sobre cada dos per tres. No n’hi ha prou d’aquest color?

M’agrada com s’està posant la situació a can Florentino. Comencen a aparèixer els primers nervis. Massa milions gastats per avorrir al personal d’aquesta manera. No juguen a res i això els inquieta. Ja li han fet saber al comandant de la nau, o sia Pelegrini, que amb aquests jugadors s’ha de jugar “bonito”. L’èsser superior es pensava que fer un equip que donés espectacle seria bufar i fer ampolles. Crec que el show només acaba de començar i ens divertirem molt. La neomajestuositat blanca ja trontolla. Que bé m’ho passo cada dia agafant el pont aeri-digital-esportiu.

Una mostra més de prepotència blanca de l’èsser superior. L’equip de la capital del regne acaba de fer pública la contractació d’un ex àrbitre per integrar-lo dins la cúpula gestora de l’entitat. L’escollit és Mejia Dávila, conegut, entre d’altres coses, per ser el més targeter de la categoria i no haver passat les proves físiques. Si no guanyen per mèrits propis, que siguin els de negre qui els donin un cop de mà. Perversa estratègia després d’haver-se gastat una morterada de calés en fitxatges galàctics. L’aparell mediàtic de la Casa Blanca, o sia, Jorge Valdano, maquilla l’aposta dient que servirà per ensenyar reglament a la pedrera. Ja, ja i ja!

La sensació que hom acaba tenint és que vivim en un permanent estat d’excepció. Tu ets un pobre ciutadà amb l’única obligació de pagar i callar. Visca la policia que vetlla per la meva seguretat. Cotxes camuflats per intentar caçar-nos si sobrepasses la velocitat permesa. Els savis que ens governen proclamen que encara falten més radars. En aquest sentit, encara no estem a l’alçada d’Europa. La policia vetllant pel compliment taxatiu de la norma. La grua treient cotxes sense escrúpols. Experiència d’aquest cap de setmana en un municipi de la Costa Brava. Interpretar la norma és demanar-los massa? Si el meu cotxe no fa cap nosa, perquè toqueu els collons d’aquesta manera? El cervell ja no dóna per més? La policia t’agafa el cotxe i se te l’endú amb tota impunitat. Si el vols recuperar paga i calla. Això sí que és un estat de dret. Gràcies papa i mama estat per entrar a robar a la meva economia. Ho heu fet de nit i amb la cara tapada. Ben executat, com ho fan els bons lladres. En el millor moment, en el millor context. Total, sóc un pobrot ciutadà.

Saura és el drama. Saura és el somriure falsificador. Saura és la degradació de la política per vocació. Saura és l’inutilitat del governant. Saura és el pitjor mirall de servidor públic. Saura és la negació de la raó. Saura és el mal gestor. Saura és la perversió. Saura és un insult a la intel·ligència. Saura és un pobrot homenot. Saura és un lamentable polític. Saura és l’acudit de l’esquerra. Saura és el lloro que avorreix. Què hem fet per merèixer tanta misèria condensada?

Coses que em fan riure: Declaracions d’Iñaki Gabilondo “"No he sido nunca de ningún partido político, ni he seguido nunca las directrices de ningún partido político. Tengo derecho a mi pensamiento y a mi ideología". I jo dic, només faltaria. Ara bé, que després no em vinguin amb la cantarella de la independència dels mitjans de comunicació. Tots estan untats. I una altra cosa que vull fer notar és l’escandalosa política de fitxatges del Madrid. Ni directors esportius ni Valdanos de torn. Aquí la que ha fitxat ha estat la portera d’en Florentino. El que és difícil en el món del futbol és descobrir talents. No fotem, Valdano, Valdanito, Valdanete!

Aquesta omnipresència de Lara Bosch a tots els negocis que es fan i es desfan en aquest país m’inquieta. Participa en el sector televisiu, editorial, futbol, avions, Cercle d’Economia…a on més pot posar la grapa aquest senyor? Creador de riquesa però també acaparador de càrrecs. Aquest és el model d’empresari català que volem? Una persona que flirteja amb el PP i que fa els quartos a cabassats és el model econòmic que ens ha de fer progressar? I a més, és de l’Espanyol….

A voltes amb el multiculti Buenafuente. Què collons té a veure la barretina amb Rubianes. A què ve barrejar naps amb cols? Anit el còmic (?) de Reus a l’homenatge que se li va fer a Rubianes al Palau Sant Jordi va etzibar que aquest havia estat tant o més català que molts que es posaven la barretina i repartien carnets de catalanitat. Típica parida estúpida i cansina del fals progre que per amagar la seva misèria l’endinya als que tenim només una nació al cor. Nosaltres no estigmatitzem, Buenafuente. Ets tu que diferencies entre uns i altres. No facis jocs de paraules perversos per portar l’aigüa al teu molí. Ets tu que divideixes la societat en funció de l’origen dels seus ciutadans. No havíem quedat que és català qui viu i treballa a Catalunya. A què ve això ara? Et falta feina a Espanya?

El PP segueix mesell atiant el foc de l’odi amb l’enèsima proclama que el castellà està en situació de desigualtat a casa nostra. Fins quan seguirant mentint? Fins quan seguirant intoxicant aquesta colla de farsants? Fa molta ràbia que ningú els hi pari els peus. A l’altra banda, els sociates contiuen amb la cantarella de la por. Si tu no hi vas, ells venen. La crisi? Resulta que no hi tenen res a veure. L’argument que esgrimeixen a tots els debats és que la culpa és del neo-liberalisme desbocat. Ells amb tot el poder del món, que han especulat com els que més, que s’han beneficiat indignement, ara tenen la santa “jeta” de dir que no l’han provocada. Quina banda!

La millor de les situacions possibles. El Barça campió de la copa en horari de màxima audiència. En el millor escenari, la València del fatxenda Camps. I amb uns testimonis d’excepció, el Borbó i la dona que no para amb la mà quieta. Espanya ofesa. Els xiulets a la cançoneta oficial del país veí els ha posat furiosos. Falta de respecte? I un bè negre. Això només és un tast. Una majoria en comença estar tipa del constant menyspreu al nacionalisme català i basc. A tota aquesta caverna indignada els hi diria que s’hi posin fulles. Mamar-nos el dit ja fa temps que ho vam deixar de fer. Gràcies Laporta & Guardiola!

Mai una televisió havia estat tan al servei d’un partit. De fet, en mans d’uns sectaris com aquests no s’en podia esperar res de bo. No tenen vergonya. Aquesta setmana, TV3, decideix endinyar-nos dosis de positivisme a sac. Els sociates diuen que ja n’hi ha prou de negativisme i derrotisme. Objectiu? Girar la cara a la realitat i fer veure que un altre món és possible i anestesiar a la societat. La televisió pública, fent-nos creure que hi ha vida flowerpower després de la crisi. Aquesta enèsima i patètica manipulació del tripartit em fa veure que estan acomplint el seu objectiu: Situar els mitjans de comunicació d’aquest país a ras de terra. Que algú aturi aquesta destrucció!

Guardans ets un papanates i estàs fent el ridícul més espantòs dels possibles. El teu rebec sembla el que fa el nen petit quan la mare li treu el caramel de la boca. Què et pensaves? Xuclar de la mamella ad eternum??? Les coses tenen un principi i un final. I a tu a Europa ja te s’ha acabat. El nen emprenyat pica de peus a terra i brama fins l’extenuació. Què has fet tu? Malparlar del partit que t’ha projectat i plorar amb llàgrimes de cocodril. T’has passat a l’altre bàndol sense cap mena d’escrúpols i et fas l’ofès. Roma no paga a traïdors. Si tens dignitat, entrega el carnet i ves-te’n a pastar fang, o sia, a les españes. The end.

Quin patetisme les darreres aparicions públiques de l’inefable Carod. Per llogar-hi cadires, vaja. La manera com ha anunciat la seva renuncia a presentar candidatura a president de la Generalitat m’ha semblat, si més no, significativa. Amb aquella cara de satisfacció i d’estimar-se molt apareixia ahir al costat de Puigcercós per anunciar que cedeix el seu lloc a l’hereu de Ripoll. Que honest que ets, Carod! Quin sacrifici personal més gran que acabes de fer. No saps com t’agraïm que no et tornis a presentar. Ara que tot s’enfonsa, ara que cada dia anem a pitjor, és la millor decisió que podies prendre. I posats a fer, perquè no te’n vas també del govern? Alliberarem uns quants milions d’euros del pressupost i aturarem la sagnia econòmica del teu Departament amb tanta dieta i viatge pagat a costa del contribuent. Algú t’hauria d’haver recordat que no hi ha ningú imprescindible a la política. Volies passar a la història de Catalunya? No pateixis, hi restaràs per sempre més com un dels polítics més nefastos i funestos que mai hem tingut. Ves-te’n al cine, si et plau, Josep Lluís.

Una altra zapaterada. El mentider número 1 del país veí decideix reestructurar l’executiu i ens torna a fotre una plantofada als morros. Un dels barons més influents del PSOE, Manuel Chaves, serà qui coordinarà a partir d’ara les relacions amb les autonomies. Serà amb ell, en tant que portaveu d’aquest avantprojecte d’estat plurinacional amb qui ens haurem d’entendre (o no). Això sí, Chaves s’incorpora al govern central després d’haver resolt el deute històric que tenia España amb Andalusia. Autonomia aquesta, no us ho perdeu, governada per ell mateix les últimes sis legislatures. Qui parlava d’eternitats pujolianes? No em negareu que tot plegat té tints surrealistes. Primer resolc lo meu i ara vinc a donar-vos calderilla a vosaltres, catalans. No tot és negatiu. La Maleni finalment ha estat defenestrada, partida i doblá! Show must go on!

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT
Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).
Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.
Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.
I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.
Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.
Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.
Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?
Visca la terra, mori el mal govern!

Reconec que de tant en tant necessito practicar una activitat, sovint no ben vista. El masoquisme. M’explico. Ahir a la nit vaig tenir la gosadia d’asseure’m davant la televisió per veure en José Zaragoza a 59 segons. Hi ha coses molt més interessants a fer aquelles hores del vespre. El diccionari de l’IEC defineix el masoquisme com el comportament de la persona a qui el propi sofriment i humiliació provoquen plaer. Escoltar les barbaritats que etzibava el número 3 de Nicaragua em van produir sensacions contradictòries. Dolor i plaer. Plaer i dolor. La conclusió a la que vaig arribar és que al tripartit li queden dos telediaris. Estan molt nerviosos i se’ls hi nota. La cosa se’ls hi està acabant. Objectiu? Escampar merda contra Convergència. Cap mea culpa, cap argument, cap raonament, encefalograma pla. Quin quinqui aquest en Zaragoza, mare meva!

Friso per veure la final que el Barça i l’Athletic de Bilbao disputaran a mitjans del mes de maig a l’estadi de Mestalla. Primerament perquè ja feia falta a la culerada una notícia positiva després de la travessia del desert dels darrés dos anys. I frisaré també per veure Mestalla sense cap bandera rojigualda i plena d’estelades i ikurrinyes. Els dos grans al cul que té l’Espanya de ZP, exhibiran la seva diferència simbòlicament, expressaran la seva dissidència i manifestaran la seva incomoditat evident. Ah! i amb el borbó de testimoni, si no s’adorm a mig partit, possibilitat que no hauríem de descartar. Prenem posicions per defensar-nos que la brunete mediática ja està apuntant per disparar…

Stop. Parem màquines. En Barril parla. El nacionalisme català no pensa. Som una colla d’inùtils sense continguts. Ell, el culte, el savi, l’intel·lectual, el pensador. Només un personatge d’aquest estil i amb un ego pujat fins a dalt de tot pot arribar a bramar tal estupidesa. Ja se sap, ells han estat els escollits per pontificar i dir el que està bé i el que està malament. Titlla d’agitadors anònims, d’ infantería illetrada els que dediquen(m) una part del temps a escriure a digitals i a donar opinió. Ep! Barril, jo en sóc un d’aquests. I amb molta honra. Saps el que més em fot de tot plegat, Barril? Que gràcies als meus impostos t’estic pagant un sou de collons al teu infumable programa a Catalunya Ràdio.

Ahir a l’Àgora del 33 debatien al voltant de marxismes, capitalismes i no sé quines altres històries. El que em va molestar, ja no dic indignar, és que tres dels quatre tertulians convidats parlessin sistemàticament en castellà. Reconec que ja ni em bull la sang en veure tals episodis de manca de respecte per la llengua d’aquest país. Les permanents dosis d’anestèsia nacional que ens endinya el tripartit m’arriben a provocar sovint un estat de tan se me’n fot (quasi) tot. Però no crec que aquest sigui el camí a seguir. Si ens en volem sortir nacionalment parlant, és clar. Si volem ser com la Rioja anem ben direccionats. L’estratègia inexorable del carrer Nicaragua i Calàbria va fent camí. I la pregunta és: On són els neo salvadors de la pàtria que ens han de portar a la independència? On és el filòleg, amb càrrec de vicepresident, que no diu ni mu quan s’esmicola la llengua de Pompeu Fabra, dia rera dia, a la televisió pública nacional?

La política com moltes coses a la vida és cíclica. Ara cap aquí, ara cap allà. Tot acaba tornant. Determinats partits governen uns quants anys i d’altres opositen per tornar-hi al cap d’un temps. Ningú se n’escapa. Vull dir que res és etern. Bé, hi ha excepcions. Un cas clar és el dels socialistes que manen des de fa trenta anys a Girona i Barcelona. La seva eternitat és bona, el poble els ha votat, diuen amb raó. L’eternitat d’en Pujol, en canvi, era dolenta, ves quina cosa. Quina manera més sui generis de veure la cosa. Obrir finestres és bo per tothom i a determinada administració local és urgent i necessari.

Ahir TV3 estrenava un programa dedicat al públic adolescent. Aguanto cinc minuts. Quin fracàs. El primer que es discuteix és la mida del penis i les sensacions que la regla ocasiona a les noies. Entre rialles i bon rotllo del presentador, en Roger de Gràcia, cap els nanos. Vergonya aliena. Aquest és el servei que ha de donar una televisió pública? Aquesta és la mediocritat que ha d’oferir la televisió catalana? No demano programes amb moralina incrustada, ni molt menys, però sí una altra proposta televisiva. Enyoro programes d’entreteniment de l’estil “Persones humanes”, “Un tomb per la vida”, “Afers Exteriors” i tants d’altres….en aquest sentit també anem de mal en pitjor!

Caurem algun dia en el desànim i en el “ja us ho fareu” els ciutadans d’aquest país després veure l’actitud tèbia i tova del govern de la Generalitat davant la negociació del finançament amb l’estat espanyol? Ens poden humiliar dia rere dia, donar pel cul, bufetejar-nos, estomacar-nos, saltar-se compromisos verbals i escrits, passar-se pel forro lleis (!)…. que aquí no passa absolutament res. I escoltes l’ínclit Puigcercós demanant paciència a CiU. El més trist de tot plegat es que el final d’aquesta història ja s’està dibuixant. L’aparell mediàtic del PSOE-psc (és a dir, el 90 % dels mitjans de comunicació d’aquest país) ja estan venent un acord de mínims com de màxims. Heu escoltat l’Iceta en aquest sentit? Venen ganes de dir-li a la cara, ens has pres definitivament per imbècils? Què ens queda, la Moreneta o Artur Mas?