Stop. Parem màquines. En Barril parla. El nacionalisme català no pensa. Som una colla d’inùtils sense continguts. Ell, el culte, el savi, l’intel·lectual, el pensador. Només un personatge d’aquest estil i amb un ego pujat fins a dalt de tot pot arribar a bramar tal estupidesa. Ja se sap, ells han estat els escollits per pontificar i dir el que està bé i el que està malament. Titlla d’agitadors anònims, d’ infantería illetrada els que dediquen(m) una part del temps a escriure a digitals i a donar opinió. Ep! Barril, jo en sóc un d’aquests. I amb molta honra. Saps el que més em fot de tot plegat, Barril? Que gràcies als meus impostos t’estic pagant un sou de collons al teu infumable programa a Catalunya Ràdio.

Ahir a l’Àgora del 33 debatien al voltant de marxismes, capitalismes i no sé quines altres històries. El que em va molestar, ja no dic indignar, és que tres dels quatre tertulians convidats parlessin sistemàticament en castellà. Reconec que ja ni em bull la sang en veure tals episodis de manca de respecte per la llengua d’aquest país. Les permanents dosis d’anestèsia nacional que ens endinya el tripartit m’arriben a provocar sovint un estat de tan se me’n fot (quasi) tot. Però no crec que aquest sigui el camí a seguir. Si ens en volem sortir nacionalment parlant, és clar. Si volem ser com la Rioja anem ben direccionats. L’estratègia inexorable del carrer Nicaragua i Calàbria va fent camí. I la pregunta és: On són els neo salvadors de la pàtria que ens han de portar a la independència? On és el filòleg, amb càrrec de vicepresident, que no diu ni mu quan s’esmicola la llengua de Pompeu Fabra, dia rera dia, a la televisió pública nacional?

La política com moltes coses a la vida és cíclica. Ara cap aquí, ara cap allà. Tot acaba tornant. Determinats partits governen uns quants anys i d’altres opositen per tornar-hi al cap d’un temps. Ningú se n’escapa. Vull dir que res és etern. Bé, hi ha excepcions. Un cas clar és el dels socialistes que manen des de fa trenta anys a Girona i Barcelona. La seva eternitat és bona, el poble els ha votat, diuen amb raó. L’eternitat d’en Pujol, en canvi, era dolenta, ves quina cosa. Quina manera més sui generis de veure la cosa. Obrir finestres és bo per tothom i a determinada administració local és urgent i necessari.

Ahir TV3 estrenava un programa dedicat al públic adolescent. Aguanto cinc minuts. Quin fracàs. El primer que es discuteix és la mida del penis i les sensacions que la regla ocasiona a les noies. Entre rialles i bon rotllo del presentador, en Roger de Gràcia, cap els nanos. Vergonya aliena. Aquest és el servei que ha de donar una televisió pública? Aquesta és la mediocritat que ha d’oferir la televisió catalana? No demano programes amb moralina incrustada, ni molt menys, però sí una altra proposta televisiva. Enyoro programes d’entreteniment de l’estil “Persones humanes”, “Un tomb per la vida”, “Afers Exteriors” i tants d’altres….en aquest sentit també anem de mal en pitjor!

Caurem algun dia en el desànim i en el “ja us ho fareu” els ciutadans d’aquest país després veure l’actitud tèbia i tova del govern de la Generalitat davant la negociació del finançament amb l’estat espanyol? Ens poden humiliar dia rere dia, donar pel cul, bufetejar-nos, estomacar-nos, saltar-se compromisos verbals i escrits, passar-se pel forro lleis (!)…. que aquí no passa absolutament res. I escoltes l’ínclit Puigcercós demanant paciència a CiU. El més trist de tot plegat es que el final d’aquesta història ja s’està dibuixant. L’aparell mediàtic del PSOE-psc (és a dir, el 90 % dels mitjans de comunicació d’aquest país) ja estan venent un acord de mínims com de màxims. Heu escoltat l’Iceta en aquest sentit? Venen ganes de dir-li a la cara, ens has pres definitivament per imbècils? Què ens queda, la Moreneta o Artur Mas?

Tapem-nos les vergonyes sembla exclamar l’Iceta bramant pel pacte PP-CiU en matèria de finançament. Indigne argument per desviar l’atenció de l’inutilitat dels 25 diputats « catalans » del seu partit que s’agenollaran una vegada més votant a favor del pressupost estatal. Quin circ. I què m’en dieu del paper de la trista figura d’ERC amb tot aquest affaire? Anem de mal en pitjor i aquí ningú no es mou. On és la discrepança? Tant us agrada el cotxe oficial?

Apa, som-hi. Seguim fent tripartitades. Show must go on (or continue). A la mani sobre la llei d’educació, representants del mai millor dit, govern de des-entesa que ens des-governa. Gran reflexió del representant d’ERC: Hi anem per prendre el pols dels manifestants. Fins quan aquest drama? Què hem fet per merèixer això? Prou, prou i prouuuuuuuuuuu!!!