Després de la darrera crisi al macro departament que gestiona el conseller Huguet hom té la percepció que “qui dia passa, anys empeny”. M’explico. Què hi diu Montilla a tot plegat? On és l’autoritat que li va ser conferida en tant que president de la Generalitat de Catalunya ? L’espectacle està essent delirant. Dimissions i més dimissions en el sí de la Conselleria però el seu màxim responsable és manté impertèrrit assegut a la cadira. No se l’hauria de cessar per haver demostrat incompetència a l’hora de gestionar aquesta macro àrea? Em pregunto què és el que preval en tota aquesta història? L’interés particular d’un pacte d’entesa entre tres partits o l’interés nacional del país per tirar endavant els grans projectes? Si una persona no és capaç de gestionar un pressupost, el que ha de fer és plegar i anar-se’n a casa en un acte d’humilitat (dimissió), o qui la posat en el càrrec l’ha de fer plegar (cessament). No hi ha volta de full. En tota aquesta rocambolesca història hi veig, una vegada més, una falta alarmant de lideratge del president del nostre país. I, mentrestant, com deia la Trinca, “aquí no passa res, no passa res!!!”.

Vull felicitar l’Akasvayu Girona i a tots els seus seguidors. Gran cap de setmana el que hem pogut viure els que hi hem pogut assistir-hi. Un èxit sense precedents i que ens ha de servir per créixer com a entitat. Dos màxims responsables: Amat i Pesic. Hem guanyat el nostre primer títol europeu. Espero que no sigui l’últim. Vull fer avinent, però, que no m’ha agradat que no s’hagi aprofitat l’ocasió per projectar la nostra imatge cap a l’exterior. On és la política turística del consistori gironí? No era una bona ocasió per fer un esforç i explicar qui som i quines són les potencialitats de la ciutat? No he vist cap díptic ni fulletó explicatiu al pavelló de Fontajau. Era una ocasió excel·lent per fer alguna cosa en aquest sentit. Una magnífica oportunitat perduda. Em pregunto quina imatge s’hauran emportat els aficionats d’Ucraïna, Itàlia i l’estat espanyol que ens han visitat. No patiu. A la propera fira de turisme que s’organitzi cap dels nostres polítics hi faltarà.

El castellà perseguit a Catalunya? La maquinària intoxicadora de Telemadrid s’ha posat en marxa. La caverna mediàtica en acció. Ja hi tornem a ser. Millor dit, mai hi hem deixat de ser-hi. Algú ha sentit algun polític de l’Espanya plural manifestar-s’hi en contra? Silenci. Cap creador de consciències tampoc ha alçat la veu. Em refereixo a aquells que s’ajunten per organitzar mil-i-un festivals de tots tipus a favor de pobles oprimits i històries vàries. On són els Serrat, Sabina, Bosé i companyia? Silenci. Dedueixo que sortir en defensa del català davant l’atac sistemàtic a una llengua minoritària no interessa. Vaja, que no mola defensar realitats històriques diferenciades com la nostra. Cuba sí, Catalunya, no? Xile sí, Catalunya, no?

Ara resulta que el que es porta és canviar-se de partit. S’acosten eleccions i ens hem de posicionar amb qui té la paella pel mànec i qui remena les cireres, vaja. Segons els vents que bufen, l’ideologia va d’un costat a l’altra. Cap problema, no patiu que el color de la cara tampoc ens canviarà. Quina coherència. Les alcaldesses de Vila-sacra i Rabós i l’alcalde d’Albons deixen CiU per anar al PSC. Bon missatge per a la ciutadania. Com que ara no governa CiU i l’anhel de tocar cuixa és tan gran ens passem al partit d’en Nadal i en Montilla per fer avançar els nostres municipis. Això sí, diu l’alcaldessa de Vila-sacra, que es presenta com a independent. De què? De qui? Diguem-ho clar. Mercadeig pur i dur. Vendre’s al millor postor. El noble ofici de dedicar-se a la política queda en entredit. I que consti que malauradament aquestes pràctiques s’han fet servir a totes les bandes de l’escenari polític. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Tot plegat resulta poc reconfortant i em fa dir, com en Raimon, que “No sóc d’eixe món”.

Hi ha dos Laportes. El d’abans i el d’ara. Em quedo amb el d’abans. El que prometia títols i transparència. El que il·lusionava. El que enganxava. El que aportava aire fresc i gent jove per dirigir un gran club com és el Barça. Però el temps canvia a les persones. I a n’en Laporta, que s’agrada massa, així ho ha fet. Els constants banys de masses l’han trastocat. Espectacles com el de l’aeroport, els canvis en la gestió del futbol base, els silencis en el cas Eto’o, el tema Echevarría, la no convocatòria d’eleccions, el menyspreu a la Federació Catalana de Futbol o el tracte amb els mitjans de comunicació no afins, etc. Una altra dada important: massa companys de viatge l’han abandonat en el camí. Casualitat o coincidència? La història acaba posant tothom al seu lloc. Al seu compte de resultats hi ha dos títols de lliga, una Champions, haver fitxat Ronaldinho i tornar a estar a primera línia del futbol mundial.