Sovint es diu que una imatge val més que mil paraules. Jutgin vostès mateixos si aquesta foto del president de la Generalitat és significativa o no.

El bon temps ja és aquí, almenys per mi. És allò de les olors, dels camps segats, de les bales de palla, del sol espaterrant, de les calors enganxoses, de les mànigues curtes i les xancletes, del vent suau de platja i de la brisa de mitjanit. En definitiva, dels dies llargs i les nits curtes. Tot l’any hauria de ser estiu. Aquest és la meva carta als reis mai concedida. De fet, amb el canvi climàtic cada vegada més les temperatures hivernals i-o primaverals són més elevades. El qui redacta això creu que el sol és un bon antídot per un baix estat d’ànim. Hi ha qui pensa el contrari, és a dir, que la pluja, els núvols i la tardor groguenca i grisa alegren el seu ritme vital. Hi ha d’haver gent per tot. Al cap i a la fi, acabem buscant sempre allò que més ens convé. I del temps en sap tothom un niu i no hi ha ningú que no en parli. Us sonen frases de l'estil: Fa molta més calor avui que ahir? Abans d'ahir feia més fred que avui però menys que demà!!!!!

Han tornat a fer el “paripé”. A l’Ajuntament de Girona, més del mateix, o sia, quatre anys més de tripartit. Diran el que voldran i procuraran maquillar aquesta nova entesa. Parlaran de dures negociacions i d’un gran acord d’esquerres, però res més lluny de la veritat. Ja no enganyen a ningú. Bé, encara hi ha algú que se’ls creu i pensa que aquest nou tripartit no estava cuinat. Ingenuïtat. Per llogar-hi cadires el paper interpretat per l’Alsina i l’Olòriz aquests dies. Fent-se passar per durs negociadors, han acabat sent uns mals actors. Hi havia algú amb dos dits de seny que es cregués aquella escenificació? Ho dubto. Parlem clar. Assegurar-se la cadira i marginar políticament Convergència és el seu gran pacte i la seva raó de ser.

Ha passat el que havia de passar. S’ha consumat. Canvi de color al govern de la Diputació. No ens hauria de sorprendre. La raó de ser del tripartit és i serà eliminar del mapa polític el principal partit del Parlament de Catalunya. Allà on l’aritmètica ho permeti, el tripartit hi serà. Els falsos estires i arronses i les no-negociacions són teatre de baixa categoria interpretats per actors dolents. Posades en escena com la de Portabella a Barcelona fent cara de nen enfadat són un miratge i responen a d’altres interessos. Només cal veure els somriures sorneguers dels líders en el segellament dels pactes progressistes. Patètics i poc reconfortants. Mai com ara l’acumulació de poder havia recaigut en unes soles mans, i a més, perdedores. És el que fa l’ànsia de poder i l’anhel de tocar cuixa. Vendre’s al preu que sigui. Que no ens vinguin amb sopars de duro i discursos independentistes. És el poder pel poder. Quins dallonsis.

Quan un cau i es fa mal, el primer que ha de fer és aixecar-se i curar-se les ferides. Posteriorment, mirar d’esbrinar quina ha estat la causa del sotrac i procurar de no tornar-hi. I quan és la tercera vegada que caus i no rectifiques, quelcom falla. No tot s’hi val. No reconèixer la clara victòria de l’adversari polític és caure baix i demostra falta de categoria i alhora manca d’educació. Tanmateix escoltar les interpretacions dels resultats que en fan els perdedors no deixa de sorprendre’m una vegada més. Des de la serenor i del respecte per a totes les opinions però amb la contundència d’uns resultats irrefutables i com deia Indira Gandhi “Amb el puny tancat no hi pot haver una encaixada de mans”. Un punt d’humilitat ens aniria molt bé a tots plegats. És aquesta la millor manera d’iniciar una nova legislatura a Riudellots?

Ull aquest diumenge amb les “sàvies” interpretacions dels resultats electorals que faran els especialistes en la matèria i els mateixos protagonistes. Tothom o gairebé tothom haurà guanyat. No en tingueu cap dubte. Encara que els números diguin el contrari. Les previsions inicials dels partits, eren això, previsions. I el que perdi regidors o alcaldies, ho encaixarà amb resignació cristiana (o no). Crec que la sinceritat en l’acceptació d’una derrota electoral seria ben vista per al ciutadà de carrer. En cas contrari, el ciutadà desconcertat, una vegada més, s’allunyarà del món de la política. Tinguem clar també que la formació de molts ajuntaments no es decidirà aquest diumenge. Molts s’han cuinat prèviament. I trobo escandalòs la manera com s’ha intentat amagar durant la campanya aquesta perversa estratègia. Jugar amb la cara tapada és malèvol. Confio que tard o d’hora els que utilitzen aquesta tàctica ho acabin pagant.

A la societat gironina, en general, els canvis de tot tipus molesten. Sovint ens amaguem darrera una pàtina suposadament progressista per dissimular que som una comunitat profundament conservadora. Aquesta circumstància ens ha fet restar quiets i inactius davant trens que no acostumen a aturar-se. Realment ja ens està bé com ens està anant? No ens cal un nou impuls? Amb gent que aporti noves idees i noves maneres de gestionar la res publica. No pot ser bo de cap de les maneres que el poder recaigui en mans dels mateixos pels segles dels segles. Avui tenim un munt de problemes reals i quotidians per subsanar. Si tardem a afrontar-los potser serà massa tard. No parlo del sexe dels àngels. Parlo del dia a dia. Trànsit, neteja i promoció són tres exemples d’aquesta deixadesa de l’equip de govern municipal. La gestió Nadal-Pagans ha fet surar a l’ambient una espècie d’anestèsia que ens ha hipnotitzat a tots plegats. Fins quan durarà?