Stop. Parem màquines. En Barril parla. El nacionalisme català no pensa. Som una colla d’inùtils sense continguts. Ell, el culte, el savi, l’intel·lectual, el pensador. Només un personatge d’aquest estil i amb un ego pujat fins a dalt de tot pot arribar a bramar tal estupidesa. Ja se sap, ells han estat els escollits per pontificar i dir el que està bé i el que està malament. Titlla d’agitadors anònims, d’ infantería illetrada els que dediquen(m) una part del temps a escriure a digitals i a donar opinió. Ep! Barril, jo en sóc un d’aquests. I amb molta honra. Saps el que més em fot de tot plegat, Barril? Que gràcies als meus impostos t’estic pagant un sou de collons al teu infumable programa a Catalunya Ràdio.

Ahir a l’Àgora del 33 debatien al voltant de marxismes, capitalismes i no sé quines altres històries. El que em va molestar, ja no dic indignar, és que tres dels quatre tertulians convidats parlessin sistemàticament en castellà. Reconec que ja ni em bull la sang en veure tals episodis de manca de respecte per la llengua d’aquest país. Les permanents dosis d’anestèsia nacional que ens endinya el tripartit m’arriben a provocar sovint un estat de tan se me’n fot (quasi) tot. Però no crec que aquest sigui el camí a seguir. Si ens en volem sortir nacionalment parlant, és clar. Si volem ser com la Rioja anem ben direccionats. L’estratègia inexorable del carrer Nicaragua i Calàbria va fent camí. I la pregunta és: On són els neo salvadors de la pàtria que ens han de portar a la independència? On és el filòleg, amb càrrec de vicepresident, que no diu ni mu quan s’esmicola la llengua de Pompeu Fabra, dia rera dia, a la televisió pública nacional?