Quan un cau i es fa mal, el primer que ha de fer és aixecar-se i curar-se les ferides. Posteriorment, mirar d’esbrinar quina ha estat la causa del sotrac i procurar de no tornar-hi. I quan és la tercera vegada que caus i no rectifiques, quelcom falla. No tot s’hi val. No reconèixer la clara victòria de l’adversari polític és caure baix i demostra falta de categoria i alhora manca d’educació. Tanmateix escoltar les interpretacions dels resultats que en fan els perdedors no deixa de sorprendre’m una vegada més. Des de la serenor i del respecte per a totes les opinions però amb la contundència d’uns resultats irrefutables i com deia Indira Gandhi “Amb el puny tancat no hi pot haver una encaixada de mans”. Un punt d’humilitat ens aniria molt bé a tots plegats. És aquesta la millor manera d’iniciar una nova legislatura a Riudellots?

Ull aquest diumenge amb les “sàvies” interpretacions dels resultats electorals que faran els especialistes en la matèria i els mateixos protagonistes. Tothom o gairebé tothom haurà guanyat. No en tingueu cap dubte. Encara que els números diguin el contrari. Les previsions inicials dels partits, eren això, previsions. I el que perdi regidors o alcaldies, ho encaixarà amb resignació cristiana (o no). Crec que la sinceritat en l’acceptació d’una derrota electoral seria ben vista per al ciutadà de carrer. En cas contrari, el ciutadà desconcertat, una vegada més, s’allunyarà del món de la política. Tinguem clar també que la formació de molts ajuntaments no es decidirà aquest diumenge. Molts s’han cuinat prèviament. I trobo escandalòs la manera com s’ha intentat amagar durant la campanya aquesta perversa estratègia. Jugar amb la cara tapada és malèvol. Confio que tard o d’hora els que utilitzen aquesta tàctica ho acabin pagant.

A la societat gironina, en general, els canvis de tot tipus molesten. Sovint ens amaguem darrera una pàtina suposadament progressista per dissimular que som una comunitat profundament conservadora. Aquesta circumstància ens ha fet restar quiets i inactius davant trens que no acostumen a aturar-se. Realment ja ens està bé com ens està anant? No ens cal un nou impuls? Amb gent que aporti noves idees i noves maneres de gestionar la res publica. No pot ser bo de cap de les maneres que el poder recaigui en mans dels mateixos pels segles dels segles. Avui tenim un munt de problemes reals i quotidians per subsanar. Si tardem a afrontar-los potser serà massa tard. No parlo del sexe dels àngels. Parlo del dia a dia. Trànsit, neteja i promoció són tres exemples d’aquesta deixadesa de l’equip de govern municipal. La gestió Nadal-Pagans ha fet surar a l’ambient una espècie d’anestèsia que ens ha hipnotitzat a tots plegats. Fins quan durarà?

Els darrers anys des de certs espais d’opinió s’ha estès la tesi que la dreta és el virus que s’ho carrega tot. Si alguna no funciona, donem-li la culpa a la dreta. És aquest un anàlisi objectiu? Des de l’esquerra no hi hagut mai errades? No s’han fet autèntiques barbaritats en nom del progressisme al llarg dels temps? Es veu que no. Una dosi d’humilitat no vindria malament a tots plegats. Volen vendre’ns la dreta disfressada de dimoni, de persona dolenta, de causant de tots els mals. Les ments pensants del progressisme ho pregonen per terra, mar i aire. Ho diuen els savis i creadors de consciències més “in” d’aquest país. La salvació està a l’esquerra i l’infern a la dreta. Home, veient el resultat de les darreres eleccions a França, em sembla que més d’un s’ho hauria de fer mirar i modificar les seves profecies.

Després de la darrera crisi al macro departament que gestiona el conseller Huguet hom té la percepció que “qui dia passa, anys empeny”. M’explico. Què hi diu Montilla a tot plegat? On és l’autoritat que li va ser conferida en tant que president de la Generalitat de Catalunya ? L’espectacle està essent delirant. Dimissions i més dimissions en el sí de la Conselleria però el seu màxim responsable és manté impertèrrit assegut a la cadira. No se l’hauria de cessar per haver demostrat incompetència a l’hora de gestionar aquesta macro àrea? Em pregunto què és el que preval en tota aquesta història? L’interés particular d’un pacte d’entesa entre tres partits o l’interés nacional del país per tirar endavant els grans projectes? Si una persona no és capaç de gestionar un pressupost, el que ha de fer és plegar i anar-se’n a casa en un acte d’humilitat (dimissió), o qui la posat en el càrrec l’ha de fer plegar (cessament). No hi ha volta de full. En tota aquesta rocambolesca història hi veig, una vegada més, una falta alarmant de lideratge del president del nostre país. I, mentrestant, com deia la Trinca, “aquí no passa res, no passa res!!!”.

Vull felicitar l’Akasvayu Girona i a tots els seus seguidors. Gran cap de setmana el que hem pogut viure els que hi hem pogut assistir-hi. Un èxit sense precedents i que ens ha de servir per créixer com a entitat. Dos màxims responsables: Amat i Pesic. Hem guanyat el nostre primer títol europeu. Espero que no sigui l’últim. Vull fer avinent, però, que no m’ha agradat que no s’hagi aprofitat l’ocasió per projectar la nostra imatge cap a l’exterior. On és la política turística del consistori gironí? No era una bona ocasió per fer un esforç i explicar qui som i quines són les potencialitats de la ciutat? No he vist cap díptic ni fulletó explicatiu al pavelló de Fontajau. Era una ocasió excel·lent per fer alguna cosa en aquest sentit. Una magnífica oportunitat perduda. Em pregunto quina imatge s’hauran emportat els aficionats d’Ucraïna, Itàlia i l’estat espanyol que ens han visitat. No patiu. A la propera fira de turisme que s’organitzi cap dels nostres polítics hi faltarà.

El castellà perseguit a Catalunya? La maquinària intoxicadora de Telemadrid s’ha posat en marxa. La caverna mediàtica en acció. Ja hi tornem a ser. Millor dit, mai hi hem deixat de ser-hi. Algú ha sentit algun polític de l’Espanya plural manifestar-s’hi en contra? Silenci. Cap creador de consciències tampoc ha alçat la veu. Em refereixo a aquells que s’ajunten per organitzar mil-i-un festivals de tots tipus a favor de pobles oprimits i històries vàries. On són els Serrat, Sabina, Bosé i companyia? Silenci. Dedueixo que sortir en defensa del català davant l’atac sistemàtic a una llengua minoritària no interessa. Vaja, que no mola defensar realitats històriques diferenciades com la nostra. Cuba sí, Catalunya, no? Xile sí, Catalunya, no?