Reconec que de tant en tant necessito practicar una activitat, sovint no ben vista. El masoquisme. M’explico. Ahir a la nit vaig tenir la gosadia d’asseure’m davant la televisió per veure en José Zaragoza a 59 segons. Hi ha coses molt més interessants a fer aquelles hores del vespre. El diccionari de l’IEC defineix el masoquisme com el comportament de la persona a qui el propi sofriment i humiliació provoquen plaer. Escoltar les barbaritats que etzibava el número 3 de Nicaragua em van produir sensacions contradictòries. Dolor i plaer. Plaer i dolor. La conclusió a la que vaig arribar és que al tripartit li queden dos telediaris. Estan molt nerviosos i se’ls hi nota. La cosa se’ls hi està acabant. Objectiu? Escampar merda contra Convergència. Cap mea culpa, cap argument, cap raonament, encefalograma pla. Quin quinqui aquest en Zaragoza, mare meva!

Friso per veure la final que el Barça i l’Athletic de Bilbao disputaran a mitjans del mes de maig a l’estadi de Mestalla. Primerament perquè ja feia falta a la culerada una notícia positiva després de la travessia del desert dels darrés dos anys. I frisaré també per veure Mestalla sense cap bandera rojigualda i plena d’estelades i ikurrinyes. Els dos grans al cul que té l’Espanya de ZP, exhibiran la seva diferència simbòlicament, expressaran la seva dissidència i manifestaran la seva incomoditat evident. Ah! i amb el borbó de testimoni, si no s’adorm a mig partit, possibilitat que no hauríem de descartar. Prenem posicions per defensar-nos que la brunete mediática ja està apuntant per disparar…