25/3/09


Reconec que de tant en tant necessito practicar una activitat, sovint no ben vista. El masoquisme. M’explico. Ahir a la nit vaig tenir la gosadia d’asseure’m davant la televisió per veure en José Zaragoza a 59 segons. Hi ha coses molt més interessants a fer aquelles hores del vespre. El diccionari de l’IEC defineix el masoquisme com el comportament de la persona a qui el propi sofriment i humiliació provoquen plaer. Escoltar les barbaritats que etzibava el número 3 de Nicaragua em van produir sensacions contradictòries. Dolor i plaer. Plaer i dolor. La conclusió a la que vaig arribar és que al tripartit li queden dos telediaris. Estan molt nerviosos i se’ls hi nota. La cosa se’ls hi està acabant. Objectiu? Escampar merda contra Convergència. Cap mea culpa, cap argument, cap raonament, encefalograma pla. Quin quinqui aquest en Zaragoza, mare meva!

5/3/09


Friso per veure la final que el Barça i l’Athletic de Bilbao disputaran a mitjans del mes de maig a l’estadi de Mestalla. Primerament perquè ja feia falta a la culerada una notícia positiva després de la travessia del desert dels darrés dos anys. I frisaré també per veure Mestalla sense cap bandera rojigualda i plena d’estelades i ikurrinyes. Els dos grans al cul que té l’Espanya de ZP, exhibiran la seva diferència simbòlicament, expressaran la seva dissidència i manifestaran la seva incomoditat evident. Ah! i amb el borbó de testimoni, si no s’adorm a mig partit, possibilitat que no hauríem de descartar. Prenem posicions per defensar-nos que la brunete mediática ja està apuntant per disparar…